JUVENTUS-BARÇA 1-3

18629948532_d32bde4026_oJo esperava guanyar la Xampions de l’any vinent.

Pensava que aquesta temporada era massa aviat.

Entrenador nou.

Equip en formació.

Creia que enguany “tornàvem” a estar entre els millors. Mirant-los de fit a fit als ulls, desafiant-los, per, la temporada vinent, corregir mancances, i vèncer.

Tot aquest pensament meu podria ser vàlid per a un equip i per a uns jugadors normals.

No és el cas.

Quina temporada Johann meu!

Quins jugadors Johann meu!

La Cinquena!!!!!

La Cinquena ja és aquí.

Increïble.

Sembla que no pugui ser.

La felicitat és màxima.

I, com de difícil ha de ser guanyar quan tothom ho dóna per fet.

I, com de complicat ha de ser vèncer quan tothom pensa que només has d’anar a recollir la copa.

La història de l’esport és ben farcida de Goliats. Ha passat tantes i tantes vegades que talment sembla com si el món sencer s’alineés amb el dèbil i empenyés.

I no hi ha ningú més capaç de fer de David que un equip italià.

Que perillós era com havia anat la prèvia de la final.

Un equip normal. Un equip favorit normal, hauria caigut ahir.

Però no és el cas. No som davant d’un equip i d’uns jugadors normals.

No va ser un gran partit del Barça.

Ni un gran partit de Messi.

No va caler.

Jugant no massa bé el Barça va guanyar amb solvència.

El primer gol tan d’hora, més l’eufòria de l’avantmatx, van conduir el partit a l’escenari que volien els torinesos. Un Barça relaxat i una Juve amb el punyal a la boca i el gol de l’empat a la butxaca.

Aleshores va aparèixer Messi i va decidir liquidar la final.

El millor equip d’Europa s’enduu, aquest any sí, la Xampions. Per molts anys Barça! Paraula de Pep.

This Post Has 1 Comment

Leave A Reply





Current ye@r *