ATLÉTICO 1 – BARÇA 2

Mirava la primera part, on el Barça dominava el joc, creava ocasions i no li’n creaven, contra un rival poderós i sense Messi, i no podia deixar de pensar que si per aquelles coses del futbol, els matalassers s’avançaven al marcador i acabaven guanyant el partit, jo, diria que el Barça m’havia agradat.

Que havia demostrat personalitat. Model i estil.

Em repetia a mi mateix, que no em deixaria portar pel resultat.

Que el més important ès ser nosaltres mateixos i que després perdre o guanyar és, una mica, secundari.

I mirava l’inici de la segona part, amb l’Atlético avançant-se al marcador, i tot i que la idea de bon joc però mal resultat havia sobrevolat per la meva ment i que era temptador abraçar la idea de la derrota segura amb força, em vaig trobar que no, que confiava en l’equip.

Ràpidament, l’acte de fe es convertí en mètode científic. 4 minuts. El temps que va trigar Neymar a fer l’empat. Un autèntic golàs! Que bé que xuta les faltes aquest nano! Espectacular!

I després, el petitó.

Quan s’apropa el final dels partits, amb les defenses rivals més cansades, acostuma a deixar la banda i a moure’s amb llibertat, pel centre de l’atac. A mi no m’agrada especialment, però Johann me’n guard de qüestionar res que faci o decideixi Messi. Ell es veu més decisiu pel mig, olora la sang. I tot i que el joc es descontrola una mica, acostumem a treure’n rèdit.

I mentre jo remugava una mica pel seu canvi de posició, d’una jugada pel mig, fins i tot escorada a l’esquerra, la zona del camp on Messi té menys super poders, amb una paret meravellosa, d’una gran subtilesa, amb Luis Suarez, el Petitó va decidir capturar la presa i resoldre el partit.

Fantàstica l’aportació al mig del camp de Rafinha.

Gràcies Luis Enrique.

I emocionant també veure Sergi Roberto plenament integrat a l’equip. Sembla un titular de tota la vida. I se’l veu feliç. Per fi, se sent important en el millor equip de la historia del futbol. Grandíssima notícia.

Gràcies Luis Enrique.

Un partit que ens omple, una mica més, a tots els culers, la motxil.la de la felicitat, perquè segueixi ben plena. Que duri. Paraula de Pep.

pd: he sofert un petit accident domèstic del qual m’estic recuperant però que em va impedir veure el Màlaga-Barça. És per aquest motiu que no vaig comentar el partit.

photo by: HUSSA!N

This Post Has 0 Comments

Leave A Reply





Current ye@r *